Avui és un dia tant bo com qualsevol altre per parlar de tu, Xavi. No m’agrada la idea de només pensar-hi en dates assenyalades. Però avui, un any després del teu adéu sobtat, no me’n puc estar d’escriure’t. El temps passa molt ràpid, i sembla que jo mateix vulgui que corri més encara. Com dient “ja hi pensaré en una altre moment, ara no em puc posar trist, tinc molta feina, molts problemes a resoldre”. Però la veritat és que visc en un aplaçament constant. Mai he sabut gestionar bé el dolor. Ni el propi, ni l’aliè. Mai he sabut reaccionar autènticament a la demanda d’empatia d’algú que pateix. Sempre he procurat que la meva resposta hagi sigut d’una formalitat calculadament correcte, però mancada de profund sentiment. Sempre he intentar fugir del dolor, que al cap i a la fi és la vida mateixa. I quan una frase perd el seu sentit, com quan em van explicar que ja no hi érets, encara m’ha sigut més difícil.

Però, en aquesta ocasió, per molt inversemblant que pogués ser, el dolor em tocava de ple, tot i la meva obsessió per allunyar-me’n. El cop va arribar com arriben totes les coses. Amb una esfereïdora normalitat. El meu cervell, egoista, potser per la distància, potser com a acte reflex d’autodefensa, abans que preparar-me pel dol, va voler deixar lligades les coses pendents. Un feix d’irrealitat enlluernava el meu enteniment. Vaig decidir caminar i plorar. Vaig decidir que era el moment de plorar. Un primer acte voluntari que després va continuar de forma incontrolada durant alguns minuts. Després, covard, vaig delegar els preparatius per “acomiadar-me” de tu en les persones més íntimes. Roba, cotxe, flors… Com si tornés a ser un nen petit, una criatura que necessita protecció.

Ni tornar a veure’t a través d’un vidre, ni abraçant-me als teus més estimats, ni dedicant-te les penúltimes paraules. El moment en el que el cop va ser més definitiu va ser quan anava a buscar les teves flors de comiat. Un “nen” que es veia obligat a fer coses “d’home” massa aviat. Va ser la més viva consciència del pas del temps, de que la vida fa mal, molt mal, tot i jo sempre haver defugit el dolor. Una lliçó que em vas fer aprendre, tot i que els teus mai l’haguéssim volgut a aprendre venint de tu. Una valuosa lliçó de vida, com tantes d’altres que regalaves, sense tu ni tan sols sabent’ ho, a qui vam tenir la sort de compartir vida amb tu.

Des de que vaig plegar el full on havia escrit les meves paraules el dia que et vam dir adéu, no he tingut forces (ganes) de tornar a obrir la caixa dels meus sentiments. Avui sento la necessitat de destapar-la, de fer-ho i recordar que la nostra existència es una fràgil combinació d’amor, felicitat, dolor i tristesa. Ai, dels poca soltes que (com jo intentava) viuen rebutjant part de tot això! No ni ha riures, sense plors. Igualment, no hi ha joia sense foscor. Viure la vida intensament! Això és Xavier Zaragoza. Quelcom immortal. Una postura enfront el ser i l’acte de viure en aquest món que transcendeix i que ha de preservar-se com un tresor. En haver-te conegut tinc la major de les certeses en que la vida val la pena. Viure-la, i fer-ho el millor que sapiguem. Però a la teva manera. Els que continuem fent aquest camí incert estem obligats a oferir-te aquest tribut, si s’escau diàriament. Fer el contrari seria entelar la teva memòria amb les nostres misèries.

 
Recordar-te fa mal, però també guareix la ferida. No em resigno a l’oblit per defugir el dolor. Si ha de fer mal recordar-te, assumeixo amb gust aquest amargant dolor. Perquè només sabent que res mai és per sempre, és la justa mida del valor que hem de donar a la vida. I aquesta lliçó mai l’oblidaré perquè és una de les que més mal m’han fet, d’aquelles que cremen a la pell com un ferro roent. D’aquelles que mai es perden de vista. D’aquelles que t’empenten a viure la vida, però no de qualsevol manera, a la teva manera “hippie barato”. T’estimo i t’enyoro.